Primer exemple: Roma
Els qui ens agrada viatjar influenciats pels primers viatgers, pels grans descobriments del segle XIX, per la literatura i gravats del romanticisme, ens quedem bastant desorientats quan visitem actualment un monument.
La raó? Potser la millor manera de compartir aquest sentiment és explicant el què m’ha passat a Roma fa poc temps.
Una de les ciutats on l’art està present en cada racó, on hi ha representats en la seva magnitud alguns dels períodes més importants de la història de la humanitat .
Una ciutat que hem vist immortalitzada en gravats i fotografies
un munt de vegades, com els gravats de Piranesi que es varen fer famosos al llarg del segle XVIII i el XIX i que van va influenciar el romanticisme. Gravats que es podrien considerar com els primers “souvenirs”, i que la gent que feia el “grand tour” portaven de retorn a casa seu. Aquests gravats se’ns han quedat a la retina de la mateixa manera que els esbossos i dibuixos de l’època del romanticisme. Tot això ens ha creat una imatge ideal dels monuments i és aquesta imatge la que cerquem quan viatgem fent turisme cultural.
Volem reviure l’emoció que van sentir aquests primers viatgers quan estaven davant d’un monument, poder i
maginar el moment en que varen ser construïts, pensar amb la gent que els van edificar, el significat que cada element podia tenir en el seu moment.
La realitat però quan visitem un monument és molt diferent, recordo per exemple el Coliseu de Roma. Abans d’entrar varem fer molta cua i un cop a dintre tot va perdre la seva màgia. Gent i més gent immortalitzant aquell moment, fotos i més fotos. No podies somiar ni un moment, tot es tornava banal i ens convertíem en simples consumidors de moments. Cada person
a té el seu petit espai i moment, cronometrat, en fila índia, dintre un circuit marcat amb el temps suficient per fer el “click” a la seva càmera. Ja ho hem aconseguit! Sortim contents amb el convenciment que ja tenim allò tant desitjat, un record del lloc i el moment somniat. Un instant que només podrem assaborir quan des de casa mirem les nostres fotos. L’únic espai on se’ns permet gaudir.
Aquest sentiment se’m va repetir a molts altres llocs de Roma, quan mirava les escultures als museus vaticans o a la mateixa basílica de Sant Pere entre d’altres. Penso que aquesta desil·lusió no és exclusiva i és compartida per molta gent.
La raó? Potser la millor manera de compartir aquest sentiment és explicant el què m’ha passat a Roma fa poc temps.
Una de les ciutats on l’art està present en cada racó, on hi ha representats en la seva magnitud alguns dels períodes més importants de la història de la humanitat .
Una ciutat que hem vist immortalitzada en gravats i fotografies
un munt de vegades, com els gravats de Piranesi que es varen fer famosos al llarg del segle XVIII i el XIX i que van va influenciar el romanticisme. Gravats que es podrien considerar com els primers “souvenirs”, i que la gent que feia el “grand tour” portaven de retorn a casa seu. Aquests gravats se’ns han quedat a la retina de la mateixa manera que els esbossos i dibuixos de l’època del romanticisme. Tot això ens ha creat una imatge ideal dels monuments i és aquesta imatge la que cerquem quan viatgem fent turisme cultural.Volem reviure l’emoció que van sentir aquests primers viatgers quan estaven davant d’un monument, poder i
maginar el moment en que varen ser construïts, pensar amb la gent que els van edificar, el significat que cada element podia tenir en el seu moment.La realitat però quan visitem un monument és molt diferent, recordo per exemple el Coliseu de Roma. Abans d’entrar varem fer molta cua i un cop a dintre tot va perdre la seva màgia. Gent i més gent immortalitzant aquell moment, fotos i més fotos. No podies somiar ni un moment, tot es tornava banal i ens convertíem en simples consumidors de moments. Cada person
a té el seu petit espai i moment, cronometrat, en fila índia, dintre un circuit marcat amb el temps suficient per fer el “click” a la seva càmera. Ja ho hem aconseguit! Sortim contents amb el convenciment que ja tenim allò tant desitjat, un record del lloc i el moment somniat. Un instant que només podrem assaborir quan des de casa mirem les nostres fotos. L’únic espai on se’ns permet gaudir.Aquest sentiment se’m va repetir a molts altres llocs de Roma, quan mirava les escultures als museus vaticans o a la mateixa basílica de Sant Pere entre d’altres. Penso que aquesta desil·lusió no és exclusiva i és compartida per molta gent.
Per altra banda, crec que la cultura s’ha de donar a conèixer i per tant tothom hi ha de tenir accésAleshores, com poder continuar sent romàntics en el segle XXI?
Autora: Montse Crivillers
